Sobre ies de Sant Vicenç de Montalt

Sobre l'Institut de Sant Vicenç de Montalt

He sabut del seu bloc departament ensenyament i, després de llegir el seu cas, m’he pres la llibertat de voler participar-hi per tal de fer-li arribar algunes sensacions que he tingut en llegir-lo.

Com a professional que ja portava sis anys en un centre gran, vaig veure la possibilitat de participar i aprendre del creixement d’un centre educatiu i d’una idea de centre que em pintaven molt interessant. Com a docent, aquesta és una experiència que recomano a tothom que s’hi dedica: molta il·lusió, pocs mitjans, però bons resultats, perquè la imaginació i les ganes de treballar superen les dificultats burocràtiques.

El meu primer curs a l institut de Sant Vicenç de Montalt va ser molt interessant: tranquil, bon ambient, cap inconveniència digna de ser recordada. Una bona experiència sense dubte. El meu segon curs en aquest centre, però, va resultar ser 180 graus diferent des del primer mes de curs. Van arribar professors nous al centre i el tracte que alguns d’ells van rebre no em va semblar del tot correcte. En aquest punt haig de dir que, com a professional i col·lega em sento sempre en l’obligació de recolzar aquells amb qui treballo si crec que tenen raó. Entenc que tots som el mateix: tots tenim una titulació similar, tots podem ser part d’un equip directiu un dia i tots formem part del personal de bord del mateix vaixell.

Al llarg d’aquest últim curs vaig adonar-me del funcionament d’aquell institut. L’encapçala una direcció manipuladora i un equip directiu format per grans actors que fan de bulldogs i tenen a la plantilla de professors fiscalitzats a partir de la seva interpretació de “la normativa” eternament present en totes les seves frases. En cap moment de la meva trajectòria com a docent (i ja són molts anys) havia hagut de donar tantes explicacions per tot el que feia ni justificar tant les activitats i material que necessitava o feia servir.

No obstant això, hi ha un altre problema: la majoria dels professors vam arribar al centre a través de coneixences, i molts d’ells són gent sense plaça a l’administració o amb una plaça que no els interessa, la qual cosa els pot fer vulnerables a voler acceptar qualsevol cosa a canvi de quedar-se allà. La falta d’integritat personal i la mediocritat també es pot trobar en aquest gremi (com en tots), però el nivell de mediocres en aquest institut del Montalt supera el que jo mai hagi vist enlloc. L’equip directiu del centre sap escollir molt bé la seva plantilla: poca personalitat, poca coherència i poca dignitat. Molts dels meus excompanys van ser objecte d’assejament laboral, de desqualificació personal i d’intent de desprestigi professional. Jo vaig rebre aquest últim tracte per part d’un dels membres de l’equip directiu, tot i que no ho va aconseguir, perquè no li ho vaig permetre. Per sort, la meva situació és diferent i com que jo no aguanto que em trepitgin ni la falta de companyerisme, vaig decidir no continuar al centre (i no vaig ser l’única persona).

La feina de professor és, al contrari del que un gran sector de la població creu, molt dura i de molt desgast personal. En general tenim poca ajuda dels pares, patim la fiscalització de molts equips directius i no rebem els suficients mitjans per part del Departament d’Ensenyament. Qui és el cap visible de tot aquest sistema? Doncs aquell qui la majoria de les vegades té menys culpa de tot: el professor, que mira de fer malabars caminant per la corda fluixa sense material decent, mitjans adequats, classes sobrecarregades i exigències administratives del tot improductives. El professorat, com a cap visible que és, rep un tracte injust i el menysteniment dels pares i de part de la societat. Però no som nosaltres qui hauria de rebre aquest tracte. L’assetjament escolar també el podem patir els professors per part de pares i per part dels equips directius. Tot i així, hem de ser conscients que, dins d’aquest enfrontament inútil, qui realment acaba rebent la pitjor part és l’alumnat.

Entenc perfectament la seva lluita. Encara recordo preguntar per què no s’havia canviat de grup a la seva filla i la resposta va ser que la nena estava bé i gens afectada. Jo, senyor Clofent, no formava part de tot l’equip de responsables (tutors i coordinadors) de la Clàudia, però cregui’m que no van fer cas del que dèiem els professors ni la psicopedagoga del centre quan expressàvem el nostre dubte cap a aquesta decisió. I aquest és un punt important: portar la contrària allà significa ser objecte de persecució.

Aquell institut funciona així. N’hi ha molts d’altres que també ho fan; però n’hi ha moltíssims que no. Tot depèn d’aquells qui porten les regnes, però també de la gent que fem de professors, que som qui realment treballa i pateix el dia a dia. Un claustre unit contra la fiscalització (i li asseguro que n’hi han) fa que un centre rutlli més harmònicament. En el cas del Montalt, molts creiem que s’anirà enfonsant perquè en aquest “mundillo” tot s’acaba sabent, i la mala praxis sembre t’acaba esquitxant. Ho he vist en d’altres casos i n’he sabut de molts més i, cregui’m, aquest grup humà no acabarà bé. Sobretot perquè cada cop aniran sortint més places a concurs que s’aniran cobrint amb gent amb plaça definitiva i que no tindrà problemes ni por a questionar la manera de fer de l’equip directiu.

Experiències com les de l’Institut de Sant Vicenç de Montalt m’han fet tenir ganes de deixar la professió, cosa que, si tot em surt bé, aconseguiré en un futur no gaire llunyà.

Li desitjo molta sort en la seva empresa. Tinc la convicció que el temps sempre posa a tothom al seu lloc i només hem d’esperar que arribi el moment adequat.

Rebi una salutació cordial.

S.