dilluns, 4 març de 2013

EL SAFAREIG DEL MONTALT



Actualment, l’escola pública està vivint potser el seu pitjor moment en la història de la democràcia: les aules saturades d’alumnes, poca inversió en materials bàsics ni infraestructures, poques beques menjador, professors amb tres reduccions seguides de sou (de moment “només” en torn del 30 per cent del sou) i dos augments d’hores lectives... i això només per començar.

Tot i aquesta deplorable situació que, si ho pensem fredament, afecta al conjunt de la societat, hi ha algun centre que ho viu d’una manera més, diguem-ne,  peculiar.  Què vull dir amb això? Doncs que no sé si és degut al fet que no tenen prou amb tot plegat, sinó que, suposo que per descarregar-se de frustracions, es dediquen a fer-se la vida impossible els uns als altres.  De fet, i més concretament, aquells que es creuen més forts miren de trepitjar a qui ells consideren més febles.
Això és el que passa a l’INS de Sant Vicenç de Montalt, un centre aparentment familiar i compromès amb l’ensenyament, però que conté un substrat fosc ple de petits i grans despropòsits cap a aquell professorat que gosa discrepar obertament sobre algun aspecte educatiu.  Quan això passa, la maquinaria verinosa es posa en marxa i aconsegueix amargar-te el curs acadèmic fins a quasi obligar-te a deixar el centre.  Fan de la vida un patiment a qualsevol docent que ells considerin fora de la tribu i poc dúctils.  Però el problema no acaba aquí:  aconsegueixen fer-te fora, sí, però a sobre, es dediquen a fer safareig de tu durant cursos següents al claustre de professors, davant dels alumnes i de pares. 
Aquesta professió té professionals bons i dolents, com passa a qualsevol altra.  El tema és que aquest “mundillo” és molt petit en realitat i, al final, tot s’acaba sabent. 
El safareig és un exemple deplorable de total falta d’educació moral i social, i en l’INS de Sant Vicenç de Montalt se’n fa molt de safareig.  Em pregunto, doncs, què els deuen ensenyar als seus alumnes.  Només ensenyar continguts de ciències i llengua no és suficient per formar futurs adults que tirin endavant la nostra societat.  El “saber estar” de tota la vida ha de venir des dels adults que els alumnes tenen com a referència allà davant ensenyant-los com serà la seva vida i què necessitaran per enfrontar-s’hi.  La mediocritat, doncs, no hauria de ser una praxis habitual en un centre educatiu, sinó una actitud que hauria d’estar vetada a l’entrada del mateix.
Us ho dic de debò, i per experiència, no només personal, sinó de molts altres que hem passat per aquell centre, l’INS de Sant Vicenç de Montalt no és ni de bon tros el millor lloc on podeu enviar els vostres fills.

Exdocent del Montalt

Senyors del Departament d'Ensenyament

Departament d'Ensenyament,



La natura ha fet que els humans tinguem sensibilitat, en més o menys grau. També la majoria som amants de la veritat i rebutgem el que és immoral i brut.
No els preguntaré si no son humans l Enric Torres, l Albert Forada, Joaquim Moncús o cada una de les persones del Departament d ‘Ensenyament a qui m’he dirigit perquè acceptessin  asseure’ns al voltant d’una taula però no me’n puc estar de dir una vegada més:

No els fa vergonya que tothom, i durant tants anys vagi rebent la informació que aquí es publica ?  tan poca estima tenen pels professionals de l’educació?
Com sempre, el Departament d’Ensenyament, preferirà fer silenci abans de resoldre temes delicats, oi ?


Bé, per aquí anirem publicant, amb l’esperança que com a mínim el poble, els pares, els alumnes els docents...  tinguin clar on i a qui és millor no apropar-se... ja què ningú de vostès sap plantar cara al problema de INS de Sant Vicenç de Montalt



Salvador Clofent

dijous, 25 octubre de 2012

Assetjament escolar : el silenci com a resposta

Dissabte 20 d’octubre del 2012-10-22                                         elPeriodico
La prevenció del  ‘bullying’ no s’ensenya a les aules

Nota important: Els pares i MJ Ibañez, varem pactar aquest tex per la seva publicació. Hem decidit publicar-lo com perquè els robots en recullin correctament el contingut. També hi ha la còpia en format pdf que ens ha tramés elPeriodico, mji.  - assetjament escolar -
En el text publicat es va obviar el nom del director del centre, Enric Torres i Mas, i el del cap d’estudis, Albert Forcada i Pons; tots dos amb lamentable protagonisme en aquest fets

TESTIMONI

La família de Z., una menor que va patir ‘assetjament’ a l’institut, acusa l’administració de desatendre els assetjats.

La soledat de les víctimes

M. J. I.  BARCELONA

«Suposo que forma part de la mateixa condició humana, que l’assetjament existeix des que l’home viu en societat, que li toca a qui li toca...».   A la Sandra se li trenca la veu. Mare d’una menor que fa dos anys va ser víctima de bullying,  li ha donat voltes i voltes a l’assumpte.
«¿Quan ens vam equivocar? ¿Per què vam decidir que anés a aquest institut de Sant Vicenç de Montalt i no a un altre?...»
Preguntes i més  preguntes. «Sí, moltes preguntes, però poques respostes», postil·la el Salvador, pare de la nena. La parella, que fa un any i mig que espera que la
Fiscalia de Menors de Barcelona es pronunciï sobre el seu cas, va arribar a presentar fins a quatre denúncies davant els Mos- sos d’Esquadra de Mataró (Maresme) contra el presumpte assetjador de la seva filla, que aleshores tenia 14 anys.
De la història de Z. prefereixen no revelar-ne gaires detalls. N’hi ha prou de saber que actualment  està rebent tractament psiquiàtric, que ha canviat d’institut i que, a poc a
poc, va recuperant la seva vida. Una vida, això sí, completament nova, lluny dels seus antics amics. El denunciat, repetidor i per tant més gran que Z., havia arribat a mig curs a l’institut i «es van fer amics». Quan la nena va voler posar fi a la relació, ell va continuar fent-li xantatge dient-li que penjaria a internet fotos comprometedores. I va arribar a agredir-la.

En contra del que es podria esperar, la direcció de l’institut de Sant Vicenç de Montalt va optar pel silenci, eludint les peticions dels pares i de la psiquiatra que atén Z. I tot i que, com tots els col·legis públics catalans, té un protocol d’actuació davant de conflictes greus amb l’alumnat

L’única solució que se li va oferir a la família va ser «canviar la d’institut». «Nosaltres vam considerar que no era Z. la que se n’ha- via d’anar. Vam demanar que traslladessin el noi a una altra classe, però fins i tot a això es van negar», denuncia el progenitor.

Negació del problema

«La vergonya no és que hi hagi casos d’assetjament, la vergonya és que no es reconegui que això està passant. Si no admetem que hi ha un problema, difícilment abordarem la solució», adverteix el Salvador. La seva gran queixa, afegeix la Sandra, és que «ningú, excepte la tutora, que va ser la única persona a qui vam tenir accés, ha donat una explicació: ni la  Conselleria d’Ensenyament ni la mateixa Irene Rigau han respost mai als escrits que els hem enviat».
Els pares denuncien que l’única solució que s’acostuma a oferir és canviar de centre

«El canvi de centre de la víctima és lamentablement la sortida més habitual en aquests casos», confirma Cristina Ramírez Roa, professora de Psicologia Evolutiva i de l’Educació a la Universitat de Barcelona. Segons la seva opinió, «minimitzar les queixes dels alumnes o de les seves famílies, com fan moltes escoles, és tot un error: el conflicte s’ha d’afrontar com més aviat millor per evitar, precisament, que vagi a més».
Ensenyament assegura que «tots els centres disposen d’unes carpetes, tant per a primària com per a secundària, en què s’ofereixen eines per al diagnòstic i l’actuació en cas d’assetjament escolar». «I hi ha centres que han incorporat aquest material en les seves pròpies normes d’organització i funcionament», afegeix una portaveu del departament.

«Sí, sí, el protocol existeix, això no ho neguem, però una altra cosa és que a la pràctica
s’apliqui», objecta Salvador. «A més, tal com estan redactats aquests protocols, les víctimes es troben desateses, ja que només es preveuen mesures per als assetjadors», assenyala la seva dona. La llei  d’educació de Catalunya (LEC), que en els seus articles 33, 36 i 37 estableix quines conductes es consideren «greu- ment perjudicials per a la convivència al centre», només s’estén a l’hora de fixar les mesures correctores i sancions que s’aplicaran als autors d’aquestes accions, però no explicita quina assistència s’ha de prestar, dins de l’escola, a les víctimes de d’assetjament. El text es limita a dir que Ensenyament «ha de prevenir les situacions d’assetjament
escolar i afrontar-les de manera immediata, i assegurar als afectats l’assistència adequada i la protecció necessària per garantir la seva intimitat». 


dilluns, 9 abril de 2012

Departament d'Ensenyament, què hi diu?

Epictet : “ Manual d’ètica
Quan pensis que quelcom s’ha de fer, fes-ho, i mai no intentis de passar desapercebut tot fent-ho, encara que la gran majoria de la gent tendeixi a tenir-ne una opinió desfavorable. Perquè si no fas ben fet, has de defugir l’acció en ella mateixa. Però, si fas ben fet, què has de témer dels que faran mal fet de blasmar-te ?
,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,

El text d'Antoni Nicolau (A Contravent, d'Ocults) i el d'Epictet defineixen plenament el meu posicionament davant la indiferència cínica mostrada pel Departament d’Ensenyament amb els conflictes d'assetjament, assetjament escolar,  que es pateixen a l'institut de Sant Vicenç de Montalt.

Tots: el director Enric Torres, el cap d’estudis Albert Forcada, l'inspector Joaquim Monclús, el seu cap Salvador Grijalvo i fins la pròpia Consellera Irene Rigau, tots aquests membres, treballadors i representants del Departament d'Ensenyament han obviat les nostres peticions de manera reiterada. Perquè?. Penso que tenen por, por de parlar, de posar sobre la taula un tema: l'assetjament escolar a l''institut de Sant Vicenç de Montalt. Així, ni uns, ni altres, al llarg daquests dos anys, han volgut establir cap tipus de diàleg. La resposta sempre : EL SILENCI.

Realment els importa tant poc la institució que representen ? ...
Qui defensa el prestigi de la qualitat educativa, ètica i moral dels seus professionals, el silenci ?
Fins avui, callant, ningú ho fa de cap manera. A partir d’ara, no ho sé.

Potser es pensen que validant l’experiència i els mèrits de professors obtindran directors de centre prou qualificats però.... qui ha de solucionar les negligències ocasionades fins ara ?.

I espera’t !!  Que passarà amb els caps d’estudi, també els validaran ?
Pel que es pateix a l institut de Sant Vicenç de Montalt seria molt convenient, afegir un test per a poder detectar els trastorns emocionals i de conducta d'aquests “professionals”.

De moment, son preguntes sense resposta , i espero que la tinguin !.

Mostrar silenci i indiferència davant casos tan greus? Com és possible tant cinisme!
Es demostra una vegada més que el Departament d'Ensenyament no vol treballar per resoldre els problemes d'assetjament que es produeixen en els centres. Perquè ?
Això si, a l'alumne perjudicat ràpidament li faciliten una sortida cap a un altre centre  mentre l'altre es queda a la mateixa aula del mateix centre...   

dilluns, 2 abril de 2012

A Contravent d'Ocults

... L'assetjament escolar és terrible, esperem que ho puguis solucionar
el més aviat possible pel bé de la teva filla. Jaume Nicolau, Ocults. “
Tot el text a : assetjament escolar

dimarts, 22 novembre de 2011

Sobre ies de Sant Vicenç de Montalt

Sobre l'Institut de Sant Vicenç de Montalt

He sabut del seu bloc departament ensenyament i, després de llegir el seu cas, m’he pres la llibertat de voler participar-hi per tal de fer-li arribar algunes sensacions que he tingut en llegir-lo.

Com a professional que ja portava sis anys en un centre gran, vaig veure la possibilitat de participar i aprendre del creixement d’un centre educatiu i d’una idea de centre que em pintaven molt interessant. Com a docent, aquesta és una experiència que recomano a tothom que s’hi dedica: molta il·lusió, pocs mitjans, però bons resultats, perquè la imaginació i les ganes de treballar superen les dificultats burocràtiques.


El meu primer curs a l institut de Sant Vicenç de Montalt va ser molt interessant: tranquil, bon ambient, cap inconveniència digna de ser recordada. Una bona experiència sense dubte. El meu segon curs en aquest centre, però, va resultar ser 180 graus diferent des del primer mes de curs. Van arribar professors nous al centre i el tracte que alguns d’ells van rebre no em va semblar del tot correcte. En aquest punt haig de dir que, com a professional i col·lega em sento sempre en l’obligació de recolzar aquells amb qui treballo si crec que tenen raó. Entenc que tots som el mateix: tots tenim una titulació similar, tots podem ser part d’un equip directiu un dia i tots formem part del personal de bord del mateix vaixell.

Al llarg d’aquest últim curs vaig adonar-me del funcionament d’aquell institut. L’encapçala una direcció manipuladora i un equip directiu format per grans actors que fan de bulldogs i tenen a la plantilla de professors fiscalitzats a partir de la seva interpretació de “la normativa” eternament present en totes les seves frases. En cap moment de la meva trajectòria com a docent (i ja són molts anys) havia hagut de donar tantes explicacions per tot el que feia ni justificar tant les activitats i material que necessitava o feia servir.

No obstant això, hi ha un altre problema: la majoria dels professors vam arribar al centre a través de coneixences, i molts d’ells són gent sense plaça a l’administració o amb una plaça que no els interessa, la qual cosa els pot fer vulnerables a voler acceptar qualsevol cosa a canvi de quedar-se allà. La falta d’integritat personal i la mediocritat també es pot trobar en aquest gremi (com en tots), però el nivell de mediocres en aquest institut del Montalt supera el que jo mai hagi vist enlloc. L’equip directiu del centre sap escollir molt bé la seva plantilla: poca personalitat, poca coherència i poca dignitat. Molts dels meus excompanys van ser objecte d’assejament laboral, de desqualificació personal i d’intent de desprestigi professional. Jo vaig rebre aquest últim tracte per part d’un dels membres de l’equip directiu, tot i que no ho va aconseguir, perquè no li ho vaig permetre. Per sort, la meva situació és diferent i com que jo no aguanto que em trepitgin ni la falta de companyerisme, vaig decidir no continuar al centre (i no vaig ser l’única persona).

La feina de professor és, al contrari del que un gran sector de la població creu, molt dura i de molt desgast personal. En general tenim poca ajuda dels pares, patim la fiscalització de molts equips directius i no rebem els suficients mitjans per part del Departament d’Ensenyament. Qui és el cap visible de tot aquest sistema? Doncs aquell qui la majoria de les vegades té menys culpa de tot: el professor, que mira de fer malabars caminant per la corda fluixa sense material decent, mitjans adequats, classes sobrecarregades i exigències administratives del tot improductives. El professorat, com a cap visible que és, rep un tracte injust i el menysteniment dels pares i de part de la societat. Però no som nosaltres qui hauria de rebre aquest tracte. L’assetjament escolar també el podem patir els professors per part de pares i per part dels equips directius. Tot i així, hem de ser conscients que, dins d’aquest enfrontament inútil, qui realment acaba rebent la pitjor part és l’alumnat.

Entenc perfectament la seva lluita. Encara recordo preguntar per què no s’havia canviat de grup a la seva filla i la resposta va ser que la nena estava bé i gens afectada. Jo, senyor Clofent, no formava part de tot l’equip de responsables (tutors i coordinadors) de la Clàudia, però cregui’m que no van fer cas del que dèiem els professors ni la psicopedagoga del centre quan expressàvem el nostre dubte cap a aquesta decisió. I aquest és un punt important: portar la contrària allà significa ser objecte de persecució.

Aquell institut funciona així. N’hi ha molts d’altres que també ho fan; però n’hi ha moltíssims que no. Tot depèn d’aquells qui porten les regnes, però també de la gent que fem de professors, que som qui realment treballa i pateix el dia a dia. Un claustre unit contra la fiscalització (i li asseguro que n’hi han) fa que un centre rutlli més harmònicament. En el cas del Montalt, molts creiem que s’anirà enfonsant perquè en aquest “mundillo” tot s’acaba sabent, i la mala praxis sembre t’acaba esquitxant. Ho he vist en d’altres casos i n’he sabut de molts més i, cregui’m, aquest grup humà no acabarà bé. Sobretot perquè cada cop aniran sortint més places a concurs que s’aniran cobrint amb gent amb plaça definitiva i que no tindrà problemes ni por a questionar la manera de fer de l’equip directiu.

Experiències com les de l’Institut de Sant Vicenç de Montalt m’han fet tenir ganes de deixar la professió, cosa que, si tot em surt bé, aconseguiré en un futur no gaire llunyà.

Li desitjo molta sort en la seva empresa. Tinc la convicció que el temps sempre posa a tothom al seu lloc i només hem d’esperar que arribi el moment adequat.

Rebi una salutació cordial.

S.


dijous, 13 octubre de 2011

Assetjament Escolar (Bullying)

La violència és tota acció intencional que danya o busca danyar a tercers. Quan aquests tercers són persones, la violència pot ser de diversos tipus: física, emocional i/o sexual.
La violència pot ocórrer en molts llocs. Per exemple en les llars, en els carrers, en els llocs de treball, en els camps d'esports i en les escoles.
Quan la violència exercida contra les persones ocorre en les instal·lacions escolars, o als voltants de l'escola, o durant les activitats extraescolares, llavors es parla de violència escolar, i pot ser del professorat cap a l'alumnat, de l'alumnat cap al professorat i fins i tot cap a personal no docent del centre.
No obstant això, la més freqüent és la qual es dóna entre l'alumnat: vuit de cada deu estudiants d'ESO diuen que han presenciat algun acte de violència escolar entre l'alumnat. L'habitual, en aquest cas, és que les baralles, insults, etc., siguin merament ocasionals.
De vegades, no obstant això, la violència escolar es reitera i ho fa en un marc de desequilibri de poder, això és: qui agredeix és més fort físicament que la víctima o, almenys, aquesta així ho creu, raó per la qual se sent intimidada. 
L'assetjament escolar (o bullying, que és el seu terme en anglès) és una forma característica i extrema de la violència escolar que té aquestes característiques: 

" Es dóna entre iguals. 
" Suposa un abús de poder o desequilibri de força.
" Es reitera en el temps.
" És intimidatoria. 

L'assetjament escolar, en definitiva, no és una forma de violència esporàdica, que sol ser la forma dominant de violència escolar. No és una renyina, un insult o una amenaça aïllada, les conseqüències de la qual no solen anar més enllà.
L'assetjament escolar és, per contra, una espècie de tortura, sovint metòdica i sistemàtica, que suposa l'existència d'un clar abús de poder. Tal vegada qui acorrala no sigui en realitat més forta que la víctima, però aquesta així ho creu i, per això s'atemoreix.
L'abús de poder és tan manifest que, encara que l'assetjament pot ser realitzat per una sola persona, freqüentment és consumat per un grup. A més, de vegades, ocorre davant el silenci, la indiferència o la complicitat de companys o companyes.
Quan el nostre fill/a està sent víctima d'assetjament en l'escola, els pares tenim molt a fer per a ajudar a eradicar el problema. Normalment es porten a terme accions conjuntes amb l'adreça del centre escolar, preparada per a recollir i aportar informacions que serveixin per a analitzar la situació, informar sobre ella, sol·licitar l'ajuda necessària i acabar amb la situació.
És important que sapiguem que podem i hem d'acabar amb aquest tipus de violència. Però hem de treballar amb l'escola, el seu professorat i equips directius. Encara que en moltes ocasions no és fàcil treballar junts en la recerca de solucions, és l'única via de detenir aquest tipus d'accions. Aquestes actuacions no han de ser diferents si en comptes de ser el nostre fill l'agredit, és l'agressor . 

dilluns, 10 octubre de 2011

Sobre aquest blog

Aquest blog és perquè pares i alumnes puguin publicar allò que els passa, el problema que no es soluciona; aquell tema què es manté amagat, callat, sense resoldre..... esperant que fem el farcellet i marxem a un altre centre, això si però amb totes les facilitats, .... marxant!!!

Anys, molts anys he passat relacionant-me amb professionals de l'educació; és on hi tinc el millor amic! Durant temps he defensat moltes coses, no totes, però finalment m'han fet abaixar el cap perquè he viscut a la meva pell allò que sempre havia dubtat: hi ha persones que no son bones pel lloc que ocupen. Hi ha “persones” que fan mal.

Això no funciona i el departament d'ensenyament no escolta els pares. Perdó, perdó.... si que escolta, si... però, però. Però... què? Doncs que no es treballa bé i es fa mal: es fa mal a les famílies, alumnes, a pares, a la comunitat educativa...

Us animo a tots els que arribeu fins aquí, fins aquest blog, perquè exposeu els vostre problema. Intenteu ser el més objectius possible, rigorosos en la veritat, exposant tot allò que us està passant o us hagi passat.
Cada curs, cada any, hi ha famílies que canvien els seus fills i els porten a un altre centre. Perquè?

Ajudem-nos explicant allò que ens passa. Ajudem la comunitat educativa i a les altres famílies amb la nostra experiència, les vivències... Fem-nos el favor de comunicar per millorar-ho tot !

l' IES de Sant Vicenç de Montalt

Sant Vicenç de Montalt, octubre de 2011.

Quan el setembre de 2008, vaig assumir la presidència de l’associació de pares i mares de l’institut de Sant Vicenç de Montalt, ho vaig fer per que creia fermament en el projecte educatiu que s’engegava en el nou centre i en la persona que el volia fer realitat, el seu director.

La feina feta i les fites aconseguides per l’Ampa que al llarg de tres anys he presidit, han estat moltes, igual que el nombre d’hores dedicades per aconseguir-ho. Els membres de la junta han treballat molt, i molt bé. Podem sentir-nos orgullosos!

Malauradament, la relació entre l’equip directiu, alguns membres de junta de l’Ampa i la meva persona, no ha continuat com esperava i m’he vist forçat a marxar del centre deixant el càrrec abans d'hora. Amb aquestes ratlles voldria comunicar-vos oficialment el meu cessament i els motius que m’hi han portat.

En l’últim Consell Escolar del curs 2009-2010, es va aprovar la Carta de Compromís Educatiu, document que ha de regir en tots els centres educatius de Catalunya. L’aprovació d’aquest document es va fer sense que prèviament s’hagués adjuntat la documentació en l’ordre del dia del Consell, i sense la participació del sector pares en la seva elaboració, tal i com recull la normativa.

Un cop iniciat el curs 2010-2011, desprès de reunir la informació necessària, vaig comunicar a la direcció del centre, el meu desacord com a membre del C.E.
Vaig demanar que s'impugnés l'aprovació per tal que els pares, l’Ampa, participessin en el procés d’elaboració del document que té com a finalitat potenciar la comunicació, participació, implicació i compromís entre els centres i les famílies, en l’educació d’infants i joves.
La meva voluntat va ser sempre trobar l’entesa per treballar conjuntament i que poguéssim expressar les nostres propostes lliurement, fent la nostra Carta de Compromís. I així ho vaig demanar en reiterades ocasions al director, al cap d'estudis i altres membres del claustre.
Es va obviar la petició i, com als altres pares, se’m va exigir el retorn immediat del document signat, tot i que la normativa ens deixava un marge de 8 mesos.
Però amb tot, el més greu ha estat l’abús d’autoritat de l’equip directiu i en concret del cap d’estudis, que ha exercit envers la meva filla, amenaçant-la de no participar del viatge d’intercanvi si no retornava signada la Carta de Compromís Educatiu.
Veient que les postures eren d'intransigència, per les dues parts, vaig parlar amb l'inspector Joaquim Monclús. Va dir-me que sol·licites la mediació del conflicte i, seguin les seves instruccions i les de la FAPAC, vaig enviar la queixa perquè d'inspecció ens ajudessin a resoldre el conflicte. També tenien coneixement del fets, i se’ls demanà mediació, els alcaldes i regidors d'ensenyament de les dues poblacions: Caldes i Sant Vicenç.

També, cal dir que no es van seguir els protocols que estableix la Llei d’Educació 12/2009, en el cas d’assetjament - en el propi centre - que ha patit la meva filla per part de dos alumnes. La direcció del centre va permetre que hi compartís aula tot el curs i viatge d’intercanvi, malgrat les peticions la meva família i dels terapeutes de l' H. Clínic, i d’estar pendent de judici a la Fiscalia de Menors de Catalunya. També se’ns va negar la possibilitat d’acollir cap nen en l’intercanvi amb Alemanya.
És fàcil imaginar com aquesta i moltes altres accions, per petites que fossin, han perjudicat greument la salut de la meva filla.

És per a tot això i per la manca d’interès que he rebut de part dels Serveis Territorials d’Ensenyament, tant en la figura del inspector assignat al nostre centre, com en la del director del servei i de la mateixa Conselleria d’Educació; pel que la meva filla seguirà els seus estudis en un altre centre, pel que presento la meva dimissió com a president de l’Ampa i pel que faig pública la situació que patim a tots els pares i mares del centre i a tots aquells que creuen que, les funcions educadores de la família i del professorat són complementàries i requereixen el compromís mutu per aconseguir l’objectiu de formar persones autònomes, responsables i actives en la societat.

Jo també ho pensava, però malauradament he comprovat en pròpia pell que alguna cosa falla. No cal només ser un bon professional de la docència, també és molt important ser bona persona i d’això.... n’anem curts.

Moltes gràcies a tots i que tingueu sort !.
Salvador Clofent Rosique
assetjamentescolar@gmail.com